miércoles, 27 de agosto de 2008
Carretera d'Arizona
El cotxe s'arrapa a la terra d'Arizona, roulottes abandonades enmig del desert, la carretera acabada de pintar. De lluny, les torres d'electricitat com gegants quixotencs de la modernitat gastada ens persegueixen, creuant-nos, avançant-nos, desafiant-nos. En Youngmin coundueix i la Irin, amb sis quilos menys que fa quatre setmanes, llegeix el diari. El cotxe s'arrapa, s'arrapa, i sento com cada plec de pell s'adapta a la grumolositat de l'esfalt. El sol encara de biaix em torra les cuixes. Només un núvol al cel. La terra verda seca d'herba i matolls, flocs de polseguera; terra cansada, terra cremada. De tant en tant un remat. Quatre vaques negres seguides per quatre corbs negres. El núvol solitari encara al cel. I el cotxe, impassible, direcció Grand Canyon.
lunes, 4 de agosto de 2008
Foggy
4 d'agost
Foggy foggy foggy. Núvols arran de terra i jo que intento traçar alguna línia entre la boira, tinta a la mà. Escric, parlo, crido, canto. Paraules i més paraules. Però Fog ja les espera, i quan les té les descomposa, i em quedo sola, neutra, blanca. Sense tinta. Transparent. Enmig dels núvols, un núvol més.
Foggy foggy foggy. Núvols arran de terra i jo que intento traçar alguna línia entre la boira, tinta a la mà. Escric, parlo, crido, canto. Paraules i més paraules. Però Fog ja les espera, i quan les té les descomposa, i em quedo sola, neutra, blanca. Sense tinta. Transparent. Enmig dels núvols, un núvol més.
domingo, 3 de agosto de 2008
Saturday night amb Bertolucci
Enyoro una Itàlia que mai no he vist i torno a sentir el vent d'estiu a les cames de la meva primavera. Faldilles al volt, brusa blanca de cotó, Victòries vermelles. I la meva Toscana, el meu món perdut, la meva muntanya d'ametistes: Viladrau.
sábado, 2 de agosto de 2008
Primer retall
2 d'agost
Fa quatre mesos i sis dies que trepitjo la terra del country. Catalunya ben enrere i ben endins. És estrany poder ser la mateixa persona en un escenari completament nou, havent canviat el ritme de la teva vida, havent deixat la llengua materna pels somnis i per la música que de tant en tant et poses a l'orella per sentir-te acotxada, mimada, integrada. No tenint les persones que fins ara sempre t'havien acompanyat. Diferent tacte de llançols, una altra olor de cel. I una nova sensació de llibertat, sense parets que t'oprimeixin ni construccions gramaticals que repeties dia sí i dia també.
Califòrnia, però, no és una fugida. És el meu retrobament. I hope so.
Fa quatre mesos i sis dies que trepitjo la terra del country. Catalunya ben enrere i ben endins. És estrany poder ser la mateixa persona en un escenari completament nou, havent canviat el ritme de la teva vida, havent deixat la llengua materna pels somnis i per la música que de tant en tant et poses a l'orella per sentir-te acotxada, mimada, integrada. No tenint les persones que fins ara sempre t'havien acompanyat. Diferent tacte de llançols, una altra olor de cel. I una nova sensació de llibertat, sense parets que t'oprimeixin ni construccions gramaticals que repeties dia sí i dia també.
Califòrnia, però, no és una fugida. És el meu retrobament. I hope so.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)